Istanbul, la ciutat dels gats

La setmana passada, en motiu del meu aniversari vam anar a Istambul. Des de Bucarest es tarda 19 hores anant en tren o 13 en bus. Vam escollir el tren perquè vam pensar que era la opció més còmoda ja que a part de deixar-te al centre de la ciutat, on solia arribar l'Orient Express, et dona més llibertat de moviments.

Va ser un xoc passar de la ciutat dels gossos i les esglésies, on vivim ara, Bucarest, a la ciutat dels gats i les mesquites. Miréssim on miréssim sempre n'hi havia. Ens vam fer un tip de caminar per la ciutat i d'entrar a algunes de les mesquites més importants, com la Mesquita Blava, i d'altres no tant conegudes com  la Mesquita de Rustem, obra de Sinan. També vam passar moltes estones observant els gats, apropant-nos-hi i acariciant-los. Però la ciutat no és només gats i mesquites, si no que té molt més.

Després d'uns petits problemes amb l'alberg vam acabar "accidentalment" allotjats al barri de Pera el més bohemi i europeu de la ciutat, on hi ha la famosa Torre de Galata; la torre dels genovesos de la ciutat que va ser la única que es va salvar de la conquesta de Constantinople l'any 1453. Aquest barri és on hi ha les botigues més eclèctiques, els bars i restaurants més "de moda" (i algun dels més interessants també) i el carrer comercial amb més encant de la ciutat. Ens vam perdre moltes tardes caminant pels carrers de la zona i possiblement és la zona de la ciutat que més ens va agradar.

Una altra àrea d'Istambul que podríem recomanar a tothom és la part asiàtica de la ciutat; Üsküdar. És aquí on vam descobrir l'autèntica ciutat lluny de la mirada dels turistes. Com la gent feia la seva vida al carrer, amunt i avall dels turonets, un cop més, això si, envoltats de mesquites. Fins i tot ens van convidar al convit d'un casament al que no vam assistir per vergonya. Si que vam poder veure part de la cerimònia, amb tots els homes asseguts o agenollats damunt les catifes i dos Imans cantant l'Alcora.

L'Islam és omnipresent a tota la ciutat, però també hi és present, en menor mesura, Bizanci o el que en queda de l'Imperi Romà d'Orient. Les fites més representatives són l'arxiconeguda Santa Sofia, la Cisterna de Yerebatan i la "mesquita" de Kariye. Les tres, que tenen més de 1500 anys d'antiguitat, són espectaculars ja sigui per la grandiositat de l'obra o per la brillantor dels seus mosaics religiosos realitzats amb pa d'or. Són imprescindibles en una visita a la ciutat. Sobretot la Kariye, que és la que queda més amagada al turisme ja que és la més allunyada del centre de la ciutat.

I per descomptat, no vam oblidar-nos de fer unes bones passejades pels Bazars. Tot i no anar de compres, els habilidosos venedors van aconseguir que sortíssim del Bazar de les espècies amb mig quilo de Delícies turques (uns dolços a base de mel) i tres tipus de te diferents.

Van ser quatre dies amunt i avall per tota la ciutat. Amb més pluja que sol però no per això una escapada desaprofitada. Vam menjar de tot. Potser el més bo va ser un sopar a Pera en un restaurant on feien un plat de kebap molt especial o la patata farcida al forn "kumpir". També vam gaudir observant la vida al carrer amb totes les botigues i la vitalitat de la gent de la ciutat. Un dels millors llocs per gaudir d'aquesta vida al carrer era possiblement el Pont de Galata on es posaven tots els pescadors dia i nit i hi havia paradetes de menjar a banda i banda, o també, l'Istiklal Caddesi al barri de Pera, una espècie de Portal de l'àngel però molt més llarg.

Així, amb quatre dies exprimits vam marxar d'Istambul en el nostre particular Orient Express. Un vagó de segona classe amb capacitat per a 90 passatgers en el que viatgem pràcticament sols; nosaltres dos i el revisor.