VIATGE A ROMA - Dia 4

La Basílica de San Pietro

Dia 4 (23/09)

Avui em llevo més d'hora, a les 6:30, perquè a l'hostal es comenta que el Vaticà s'emplena molt ràpid. Agafo el metro a l'estació de Termini, que és l'estació central de Roma, i baixo a Ottaviano a prop dels museus vaticans. El primer que vull visitar, per això, és la Basílica de San Pietro. Amb el Pantheon és l'edifici més majestuós que he vist a Roma, i crec que en ma vida. Com no són ni les 8 gaudeixo de les vistes sense aglomeracions. La plaça de Bernini, és la digna entrada a una església que val la pena visitar. La columna que ocupa el centre de la plaça per a que la basílica romangui sempre al centre com a element més important, les dos fonts als nuclis de l'el·lipse envoltada d'un corredor de columnes i com a culminació un “passeig” trapezoïdal que dona entrada al Vaticà.

Columnes de la basílica

Les columnes de la basílica són immenses, hi ha un munt d'estàtues, frescos per tot arreu... No puc fer res més que rendir-me davant la excel·lència de Bernini i Miquel Àngel. Tot i que l'església és gratuïta el tresor i la cúpula són de pago. A mi el tresor no m'ha agradat. He constatat que l'església és asquerosament rica, però això ja ho sabia. La cúpula, en canvi, si que val la pena. Puges molt amunt i veus l'església des d'una altra perspectiva. I a dalt de tot, pots veure Roma millor que des del Gianicolo. S'hi puja donant voltes entre les dues parets de la cúpula. Després de més de dos hores donant voltes per l'església ja és hora d'anar tirant cap als museus.

La plaça vista des de la cúpula

La cua per entrar és llarga, i com sóc al Vaticà, que això ja no és Roma, aquí si que he de pagar l'entrada. El museu és bastant gran i hi ha tantíssima gent que pot arribar a atabalar. Ha sigut un error per part meva. Si hagués arribat més d'hora no hauria de passar per aquest mal tràngol. És a dir, recomano anar a primera hora als museus per poder visitar-los d'una manera més relaxada. O, encara millor, m'he assabentat que els dimecres al matí hi ha missa a la basílica i que és el millor moment per anar al museu. Si us passa com a mi, el que recomano és agafar-s'ho amb calma i alternar les sales conegudes amb els espais amb menys concurrència de públic. De fet, el gruix de la gent segueix el cartell que posa Capilla Sixtina sense mirar gairebé res més mentre les altres sales estan gairebé buides.

Els museus vaticans

Començo la visita per l'edifici que hi ha entrant a mà dreta, concretament en el pavelló dels carruatges on estan ordenats cronològicament fins arribar al famós “Papamòvil”. En aquesta zona també s'hi troba la Pinacoteca on el quadre més rellevant és la Transfigurazione de Rafael. Una mica més enllà hi ha dues Madonnas enfrontades l'una davant de l'altra, de Tiziano i Giulio Romano respectivament. M'agrada més la de Romano perquè crec que encerta més amb els colors. També en aquesta zona visito el museu etnològic, que és un recull d'art cristià dels diferents continents del món. Fins aquí tot bé.

Aquí és on comença a haver-hi molta gent. Dues de les estàtues més importants, el Laocoont i el Belvedere,es troben al pati octogonal. El museu gregorià és força entretingut i és on s'hi recull restes egípcies i etrusques. Per aquí hi ha la Scala de Bramante i la veritat és que ha estat una sorpresa perquè no la coneixia. En canvi, la galeria lapidària i la del Braccio Nuovo les trobo bastant monòtones. A l'altra banda hi ha un llarg passadís amb tapissos i mapes antics que porten a les estances de Rafael. A partir d'aquí ja no em cal posar els peus al terra ja que la multitud està decidida a arrossegar-me a pas lent però constant; ja estic molt a prop de la Capella Sixtina i es nota.

La Scala de Bramante

Trobo un petit oasi de calma just abans de l'obra de Miquel Àngel. Es tracta d'unes sales laterals al camí marcat on hi ha una col·lecció d'art contemporani de temàtica religiosa. La llista d'artistes coneguts és llarguíssima (Delgado, Chillida, Dalí, Botero, Bacon, Moore, Bracque, Le Corbusier!...). I la gent em mira com si fos un “bitxo raro”. Arribo a la cèlebre capella i no és com jo m'imaginava, és millor encara. És una de les obres mestres de la història, un sostre gegantí amb innumerables escenes bíbliques que deixen bocabadat a gairebé tothom. Això si, mareja una mica.

Surto satisfet del museu, una mica aclaparat i com ja són les 2 busco un lloc on dinar (quan m'he despertat aquest matí després de dormir menys de 3 hores no em venia gens de gust cuinar així que he decidit que avui dino bé). He trobat una piadineria que es diu Il nostro Pranzo on sona música jazz i hi ha un ambient molt acollidor. No és un restaurant per a turistes. Demano una piadina di crudo e mozzarella, aigua i panna cotta al caramello de postre. Em costa 8.40€. Acabo la visita a Ciutat del Vaticà amb una passejada vora el Castel Sant'Angelo.

A continuació visito una de les sales del Museu Nacional Romà, el Palazzo Altemps que és una col·lecció d'estàtues romanes. Estic ja bastant saturat de tant art, esglésies, basíliques, catedrals i per això, de camí al següent museu entro a dos esglésies més. La de San Agostino i la de San Antonio dei portoguesi que tot i que és molt petita és una de les més ornamentades que he vist fins ara. El museu és el de l'Ara Pacis, de Richard Meier. És un edifici minimalista la funció del qual és protegir el monument de l'altar de la pau del s. I aC. Al costat del museu hi ha el Mausoleu d'August que està cara a cara amb el Pantheon. Els dos edificis, a gairebé un quilòmetre de distància l'un de l'altre estaven units per una antiga via romana. No es pot entrar al mausoleu ja que es troba en restauració i sembla que n'hi ha per temps.

El museu de l'Ara Pacis

Una de les intencions del viatge era la d'alternar l'arquitectura antiga amb arquitectura contemporània i per aquest motiu volia visitar un Palazzetto de Nervi, l'auditori del Renzo Piano i el Maxxi de la Zaha Hadid. He calculat malament les distàncies. Des d'on estava són més de 2.5 km i quan en porto 2 es posa a ploure a més no poder. A més a més els meus peus ja no em responen. Avui no camino més. Agafo un bus que em deixa davant de la parada de metro de Flaminio, a la Piazza del Popolo, i d'allà el metro cap a la Casa Olmata. A l'habitació xerro amb les sueques i amb el txec, que es diu Petr. Al final m'adormo i no són ni les deu. Això si, no per molta estona; les sueques, que havien sortit de festa, quan tornen es passen la nit fent soroll. Un dels petits problemes de dormir en habitació compartida. És la última nit i la única que he tingut problemes amb lo que l'experiència no es pot considerar negativa.