Amb les piles carregades però amb una mica de mandra no m'he llevat gaire d'hora aquest matí. He arribat a Pisa que gairebé eren les 12 del matí però tot i amb això m'ha sobrat temps. La primera impresió ha estat bona. Millor que la primera impresió que em va donar Florència, una ciutat caòtica en la seva trama viària i agobiant en el seu tracte al turisme. Pisa també té el problema del turisme però, com a mínim pel que jo he vist, la ciutat té un ambient molt més amable i relaxat que l'altra ciutat Toscana que he visitat.
Els peus em porten ells sols a la Piazza dei Miracoli on es troba el complex monumental que fa famosa la ciutat arreu del món. En aquesta gran esplanada de gespa verda hi ha el Baptisteri, el Camposanto, un parell de museus, la catedral i, sopratutto, la Torre inclinada de Pisa, valgui la redundància. Aquesta torre, única en el món suposo, és famosa per estar torçada cap a sud per uns problemes en els ciments. Aquesta característica que la fa única és aprofitada per un munt de turistes per a fer-se la típica foto "original" aguantant la torre que es cau. Jo m'ho he passat millor fent fotos de la gent en postures rares que no pas fent fotos de la torre. He visitat el baptisteri, la catedral i el camposanto però ni se m'ha passat pel cap pujar a la torre ja que costava 15€. Això és gravíssim!
Quan no em puc cuinar el menjar intento dinar o sopar en llocs que no tinguin la carta en anglès, siguin econòmics i no estiguin massa plens. N'he trobat un a prop de la Piazza dei Cavalieri que reunia les condicions i que per 8€ m'han servit 3 plats, beguda, cafè i postre! A Itàlia! Lo bo és que un dels plats era deliciós. Mai havia provat el carpaccio de peix espasa amb rúcula (sense rúcula tampoc l'havia tastat) i m'ha sorprès molt gratament. El recomano.
Després de prendre'm l'espresso i amb la panxa plena he anat a passejar pels diversos lungarnos vora el riu i he vist un parell o tres d'esglésies una de les quals m'ha cridat força l'atenció, Santa Maria della Spina, ja que es troba construïda just a la riba del riu com barrant el pas al carrer que té al cantó. Molt curiosa tota blanca i d'un tamany exageradament petit.
Cansat de tant caminar els últims dies i amb els peus adolorits he fet via cap a l'aeroport on he donat per concluït el viatge de la millor manera possible, llegint un llibre molt relacionat amb el meu proper viatge, En Siberia, de Colin Thubron, un relat escruixidor sobre una Sibèria postcomunista que no fa res per a despertar d'un llarg adormiment, ans al contrari sembla que s'enfonsi irremeiablement i per sempre en el permafrost de l'Àrtic.
*Si voleu veure les fotos del viatge, cliqueu aquí.
uaaaaaaa kin retrat més cru d sibèria!....gairebé m'ho puc imaginar
ResponElimina